El poema del mes

La fàbrica

2011-03-31T17:05:00.000-07:00

L’any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m’afecten
o m’afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m’han contat després. Ara m’importa
deixar dit que aquell any s’inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L’any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
i aquest mot, segons sembla, és un elogi-.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
s’hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d’estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els que han mort a plena ruta
d’aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres
els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d’aquesta història.
Tants n’he tractats que els noms se m’acumulen
i el record pren diverses fesomies,
gestos diversos, veus també diverses.
La Maria Carné, que morirà soltera,
l’Isidre Feixas, en Cinto Filosa,
la Joana Martínez, que esbaldia
comunes i racons i s’arrugava
a poc a poc, com s’arruguen les fulles,
en Pep Salou, l’Agustí Vilanova,
la Carmeta Escalé, que ara es retira
i a vuit anys mal complerts ja treballava,
i tants i tants, vivents o no, que formen
un cos inert i pàl·lid a hores d’ara.
¿Què els pot salvar del no-res en què viuen
si no és la veu d’algú dels seus que en parli?
Al seu entorn la trista baluerna
ha anat creixent i ronca poderosa.
Com una tribanella, la sirena
barrina, ahir i avui, cervell i orelles
quatre cops cada dia i esvalota
l’ocellada que nia entre les branques
dels marronyers i dels pollancs. No és fàcil
fer sortir de l’oblit els qui van viure
amb un destí d’oblit per tota paga,
els qui van enronquir-se i esllomar-se
formiguejant desficiosos entre
boscos hostils de ferros i corretges,
enmig del gran soroll i, tanmateix, la gesta
d’ells, i no pas dels altres, configura
aquest sòlid passat de sang calenta
que em manté en un estat constant d’alerta
contra la defallença o la cobdícia.
Des del meu temps els penso i els evoco.
Presents o absents, és en llurs esperances
que em reconec. La fàbrica perdura;
no ha mudat gens en quaranta anys, o a penes;
per això aquest esforç per sobreviure,
cansat si es vol, però content hi ha dies,
entre vidres glaçats, portes barrades
i el gran brogit, el gran brogit que, a estones,
em fa perbocar mots, a ells els dedico,
en ells el sento i per ells vull que sigui
fecund i reptador i, alhora, tendre.
Cal que, des d’ara, llurs noms senyoregin
Les feixugues parets. Fem-ne bandera
contra el gran enemic. Per onsevulla
que giri els ulls llurs ombres m’acompanyen.
D’ells vull parlar, en parlar de la gent d’ara.
D’ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo.

Miquel Martí i Pol
La fàbrica (1972).

TRES

2011-03-03T08:05:00.001-08:00

Dicen que el duelo
es consuelo lento de la pérdida.
Yo no lo creo.
Para decirlo claro:
el tiempo actúa como chispa,
paraliza la emoción de la ausencia,
abotona el alma,
corrige las arrugas de la histeria,
ya no lloro,
o lloro menos,
pero, para mí,
todo escribe la fecha del intervalo.

(Del llibre Poemas impuros, 2008)
Nuria Amat

Areia escrita

2011-01-31T09:06:00.000-08:00

Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.

No ho dubtis:

Viure és més que existir.
Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.

Plou terra.

Ponç Pons. Alaior 1956. (Del llibre Pessoanes, 2003)

OASI

2010-12-31T07:58:00.000-08:00

Tots els teus ensenyaments són com l’empremta

de les sabates sobre la pols: són els fills de les sabates, però no són les sabates.

Chuang-Tzu

Tots els neons de l’aula s’encenen per mirar-vos

i un fil blau es projecta dels vostres ulls als meus.

Navego amb els rems de la veu

pel vostre oasi invicte, i vaig plantant a l’aigua

els mots que aneu teixint amb fils del meu desert.

Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, 1957)

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE. Salvador Espriu

2010-11-30T10:20:00.000-08:00

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.

( El Caminant i el Mur, 1954)

2010-10-29T10:14:00.000-07:00

ODA A ESPANYA

(1898)

Escolta, Espanya, -la veu d'un fill

que et parla en llengua -no castellana:

parlo en la llengua -que m'ha donat

la terra aspra;

en 'questa llengua -pocs t'han parlat;

en l'altra massa.

T'han parlat massa -dels saguntins

dels que per la pàtria moren;

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.

Jo vull parlar-te -molt altrament:

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -vida és la sang,

vida pels d'ara -i pels que vindran:

vessada, és morta.

Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a morts els fills,

te satisfeies -d'honres mortals

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l'atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.

On són els barcos.- On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes,- no tens ningú.

Espanya, Espanya,- retorna en tu,

arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!, salva't -de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla

entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!

Joan Maragall

EL HERIDO II

2010-09-30T14:01:00.000-07:00

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espuma mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.

Miguel Hernández. El hombre acecha.

CANÇÓ A MAHALTA

2010-09-01T15:56:00.000-07:00

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels

fem el mateix camí sot els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres. Març 1937.

En el pis de la badia tot és intens

2010-06-01T15:25:00.000-07:00

Et diré que t'estim fent acte de presència

per sentir-me més viu, més de ple en aquest món

on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge

amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,

que estic trist perquè pens que la vida em curteja,

i també que t'estim. T'ho diré davant gent,

onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç

de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.

t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,

traient el cap enmig de tants de noms que em volten

sense aconseguir més que un foc d'estellicons.

Escriuré que t'estim amb jeroglífics propis

pels murs dels excusats dels cinemes de barri

vora aquells mots gravats al cim de la tristesa

que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.

Et diré que t'estim a les cinc de la tarda

quan els àngels condormen amb les ales plegades,

pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim

en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,

dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,

aquídeçà d'un món que ignoram si existeix.

Faré senyals de fum cap allà on et trobis,

t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa

travessant un espai d'impossibles distàncies.

T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja

al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,

i passaré les tardes, si torna la tristesa,

buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

"El Pis de la badia" Miquel Àngel Riera (1930-1996)

Versllum (any 2000). Miquel Bezares (Llucmajor, 1968)

2010-05-01T08:50:00.000-07:00

Tele (cardio

cal

li) grama

cal

que vénguis stop cal

que -amb

-corris cap a mi

stop

cal que sàpigues

com d'agra

fou

pausa

(estranys

animals han vingut a pertorbar

el meu

son)

:com

de fràgil

l'interval

cal que ho sàpigues

:com d'inútil resistir

i sobre

tot

cal que

' amis

:que m'a

maris

records

, i que el tendre

(tendrís

sim)

despertar, quan hagi la nit caigut

sobre el nostre

cor

, ens trobi a tots

dos

aquí

, esperant

com espera

la fosca

la rosada

Banc vora el moll

2010-03-31T04:13:00.000-07:00

Esperem junts aquest inici d'alba
vora el camí sense retorn del temps.
Amb el ulls ben oberts
enfilem un per un els tímids raigs
que trenquen la blavosa transparència
de l'hora fosca.
Ara només cal atrapar l'instant,
fer-lo nostre aviat, sense recança:
car bé sabem que aquest avui daurat
que a penes broda onades a les fulles
es fa passat
com un llampec que mor entre tenebres.
Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla, i el seu clam
teixit amb fil d'espera i de promesa
voreja el límit perillós del somni.

Margalida Pons (Palma, 1966)

2010-02-28T13:45:00.000-08:00

HOMENATGE A LLUÍS LLADÓ

FACEM una darrera cucavela, Lluís.
O millor tal volta la penúltima.
Agafa’ns les mans amb força
i volta, una vegada més,
sobre el teu propi eix;
capgira, si cal,
certituds i evidències,
mostra al món
la teva agilitat sense parell,
romp el mite
de la tradició i les bones maneres
i vola,
sent-te meteorit o astre
o simple avió de paper
i,
quan siguis enlaire,
ingràvid,
espargeix la llavor del teu nom
sobre els erms camps del silenci.

Darrera cucavela. Miquel Àngel Lladó. (Palma, 1958)

El vell poeta. Pere Joan MARTORELL(Lloseta, 1972)

2010-02-01T08:31:00.000-08:00

Diuen que en aquesta casa que m’habita,
quan jo encara creia en bruixes i desconeixia la mentida,
hi va viure i morir un vell poeta.
Llevat dels seus versos, no se li coneixia ofici ni benefici.
tenia el mal costum de menjar poc i beure molt:
un cantó de pa d’ahir i una botella de vi negre del celler.
Diuen que no xerrava amb ningú, que no tenia amics ni parents.
Tan sols se’l veia passejar pel poble amb un raquític ca pucer.
potser en aquesta mateixa habitació va estimar alguna dona,
potser aquestes parets presenciaren la seva lenta agonia.
Diuen que els meus poemes són la seva veu,
que la seva ànima m’ha robat el cos,
i que la seva trista existència és l’expressió dels meus ulls.

Pere Joan MARTORELL(Lloseta, 1972)