dijous, 31 de març de 2011

La fàbrica

L’any mil nou-cents vint-i-cinc jo encara
no havia nascut. Això vol dir
que, segons com es miri, molts dels fets
que van passar aleshores no m’afecten
o m’afecten a penes. Renuncio,
doncs, a narrar pel menut les foteses
que m’han contat després. Ara m’importa
deixar dit que aquell any s’inaugurà la fàbrica.
Això i, també, rememorar persones
que mai no es solen esmentar en les cròniques.
L’any vint-i-cinc la fàbrica no era
tan gran com ara. Això no obstant, anava
en camí de tornar-se aquest gran ventre
que ha esdevingut, un ventre que es regula
mitjançant subtilíssimes marees,
perfectament indiferent, amorf,
trepidant i sorrut: agressiu, diuen
i aquest mot, segons sembla, és un elogi-.
Potser aleshores, per alguna escletxa,
s’hi filtraven microbis de tendresa
i la gent de pell aspra se sentia
estranyament amorosida i feble,
capaç i tot d’estúpids sacrificis.
Aquella gent vull evocar, els qui viuen
encara, afeixuguits pels anys, estòlids,
i els altres, els que han mort a plena ruta
d’aquests quaranta anys llargs. Ells i no els altres
els qui ostentosament estampen
llur nom damunt la feina-
són els únics herois d’aquesta història.
Tants n’he tractats que els noms se m’acumulen
i el record pren diverses fesomies,
gestos diversos, veus també diverses.
La Maria Carné, que morirà soltera,
l’Isidre Feixas, en Cinto Filosa,
la Joana Martínez, que esbaldia
comunes i racons i s’arrugava
a poc a poc, com s’arruguen les fulles,
en Pep Salou, l’Agustí Vilanova,
la Carmeta Escalé, que ara es retira
i a vuit anys mal complerts ja treballava,
i tants i tants, vivents o no, que formen
un cos inert i pàl·lid a hores d’ara.
¿Què els pot salvar del no-res en què viuen
si no és la veu d’algú dels seus que en parli?
Al seu entorn la trista baluerna
ha anat creixent i ronca poderosa.
Com una tribanella, la sirena
barrina, ahir i avui, cervell i orelles
quatre cops cada dia i esvalota
l’ocellada que nia entre les branques
dels marronyers i dels pollancs. No és fàcil
fer sortir de l’oblit els qui van viure
amb un destí d’oblit per tota paga,
els qui van enronquir-se i esllomar-se
formiguejant desficiosos entre
boscos hostils de ferros i corretges,
enmig del gran soroll i, tanmateix, la gesta
d’ells, i no pas dels altres, configura
aquest sòlid passat de sang calenta
que em manté en un estat constant d’alerta
contra la defallença o la cobdícia.
Des del meu temps els penso i els evoco.
Presents o absents, és en llurs esperances
que em reconec. La fàbrica perdura;
no ha mudat gens en quaranta anys, o a penes;
per això aquest esforç per sobreviure,
cansat si es vol, però content hi ha dies,
entre vidres glaçats, portes barrades
i el gran brogit, el gran brogit que, a estones,
em fa perbocar mots, a ells els dedico,
en ells el sento i per ells vull que sigui
fecund i reptador i, alhora, tendre.
Cal que, des d’ara, llurs noms senyoregin
Les feixugues parets. Fem-ne bandera
contra el gran enemic. Per onsevulla
que giri els ulls llurs ombres m’acompanyen.
D’ells vull parlar, en parlar de la gent d’ara.
D’ells vull parlar. Sense ells, jo no existeixo.


Miquel Martí i Pol
La fàbrica (1972).

dijous, 3 de març de 2011

TRES

Dicen que el duelo
es consuelo lento de la pérdida.
Yo no lo creo.
Para decirlo claro:
el tiempo actúa como chispa,
paraliza la emoción de la ausencia,
abotona el alma,
corrige las arrugas de la histeria,
ya no lloro,
o lloro menos,
pero, para mí,
todo escribe la fecha del intervalo.

(Del llibre Poemas impuros, 2008)
Nuria Amat

dilluns, 31 de gener de 2011

Areia escrita

Tenc una tenda de campanya lusa.
La plant discretament pel nord de l'illa
a les platges desertes de setembre.
Menj pa fet meu i fruita,
passeig, escolt, escric,
parl amb els arbres,
llegesc el mar.


No ho dubtis:

Viure és més que existir.
Damunt la sorra
agraesc a la nit els seus misteris
i encenc un foc humit de llenya morta.
El fum sembla una ofrena,
el vent canvia...
M'invent l'eternitat.
Fa trons.

Plou terra.

Ponç Pons. Alaior 1956. (Del llibre Pessoanes, 2003)

divendres, 31 de desembre de 2010

OASI

Tots els teus ensenyaments són com l’empremta

de les sabates sobre la pols: són els fills de les sabates, però no són les sabates.

Chuang-Tzu


Tots els neons de l’aula s’encenen per mirar-vos

i un fil blau es projecta dels vostres ulls als meus.

Navego amb els rems de la veu

pel vostre oasi invicte, i vaig plantant a l’aigua

els mots que aneu teixint amb fils del meu desert.


Maria Rosa Font i Massot (Sant Pere Pescador, 1957)

dimarts, 30 de novembre de 2010

ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE. Salvador Espriu

Oh, que cansat estic de la meva

covarda, vella tan salvatge terra,

i com m’agradaria d’allunyar-me’n,

nord enllà,

on diuen que la gent és neta

i noble, culta, rica, lliure,

desvetllada i feliç!

Aleshores, a la congregació, els germans dirien

desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,

així l’home que se’n va del seu indret”,

mentre jo, ja ben lluny, em riuria

de la llei i de l’antiga saviesa

d’aquest meu àrid poble.

Però no he de seguir mai el meu somni

i em quedaré aquí fins a la mort.

Car sóc també molt covard i salvatge

i estimo a més amb un

desesperat dolor

aquesta meva pobra,

bruta, trista, dissortada pàtria.


( El Caminant i el Mur, 1954)

divendres, 29 d’octubre de 2010

ODA A ESPANYA

(1898)



Escolta, Espanya, -la veu d'un fill

que et parla en llengua -no castellana:

parlo en la llengua -que m'ha donat

la terra aspra;

en 'questa llengua -pocs t'han parlat;

en l'altra massa.


T'han parlat massa -dels saguntins

dels que per la pàtria moren;

les teves glòries -i els teus records,

records i glòries -només de morts:

has viscut trista.


Jo vull parlar-te -molt altrament:

Per què vessar la sang inútil?

Dins de les venes -vida és la sang,

vida pels d'ara -i pels que vindran:

vessada, és morta.


Massa pensaves -en ton honor

i massa poc en el teu viure:

tràgica duies -a morts els fills,

te satisfeies -d'honres mortals

i eren tes festes -els funerals,

oh trista Espanya!


Jo he vist els barcos -marxar replens

dels fills que duies -a que morissin:

somrients marxaven -cap a l'atzar;

i tu cantaves -vora del mar

com una folla.


On són els barcos.- On són els fills?

Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:

tot ho perderes,- no tens ningú.

Espanya, Espanya,- retorna en tu,

arrenca el plor de mare!


Salva't, oh!, salva't -de tant de mal;

que el plor et torni feconda, alegre i viva;

pensa en la vida que tens entorn:

aixeca el front,

somriu als set colors que hi ha en els núvols.


On ets, Espanya? -No et veig enlloc.

No sents la meva veu atronadora?

No entens aquesta llengua -que et parla

entre perills?

Has desaprès d'entendre an els teus fills?

Adéu, Espanya!


Joan Maragall

dijous, 30 de setembre de 2010

EL HERIDO II

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espuma mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.


Miguel Hernández. El hombre acecha.