En el pis de la badia tot és intens

Et diré que t'estim fent acte de presència

per sentir-me més viu, més de ple en aquest món

on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge

amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,

que estic trist perquè pens que la vida em curteja,

i també que t'estim. T'ho diré davant gent,

onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç

de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.

t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,

traient el cap enmig de tants de noms que em volten

sense aconseguir més que un foc d'estellicons.

Escriuré que t'estim amb jeroglífics propis

pels murs dels excusats dels cinemes de barri

vora aquells mots gravats al cim de la tristesa

que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.

Et diré que t'estim a les cinc de la tarda

quan els àngels condormen amb les ales plegades,

pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim

en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,

dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,

aquídeçà d'un món que ignoram si existeix.

Faré senyals de fum cap allà on et trobis,

t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa

travessant un espai d'impossibles distàncies.

T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja

al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,

i passaré les tardes, si torna la tristesa,

buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

"El Pis de la badia" Miquel Àngel Riera (1930-1996)