EL HERIDO II

Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo,
doy a los cirujanos.

Para la libertad siento más corazones
que arenas en mi pecho: dan espuma mis venas,
y entro en los hospitales, y entro en los algodones
como en las azucenas.

Para la libertad me desprendo a balazos
de los que han revolcado su estatua por el lodo.
Y me desprendo a golpes de mis pies, de mis brazos,
de mi casa, de todo.

Porque donde unas cuencas vacías amanezcan,
ella pondrá dos piedras de futura mirada
y hará que nuevos brazos y nuevas piernas crezcan
en la carne talada.

Retoñarán aladas de savia sin otoño
reliquias de mi cuerpo que pierdo en cada herida.
Porque soy como el árbol talado, que retoño:
porque aún tengo la vida.


Miguel Hernández. El hombre acecha.

CANÇÓ A MAHALTA

Corren les nostres ànimes com dos rius paral.lels

fem el mateix camí sot els mateixos cels.

No podem acostar les nostres vides calmes:

entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes.

En els meandres, grocs de lliris, verds de pau,

sento, com si em seguís, el teu batec suau

i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga,

de la font a la mar -la nostra pàtria antiga.

Màrius Torres. Març 1937.

En el pis de la badia tot és intens

Et diré que t'estim fent acte de presència

per sentir-me més viu, més de ple en aquest món

on adopta el meu cos la forma d'un llenguatge

amb el qual et puc dir, al vol de la carícia,

que estic trist perquè pens que la vida em curteja,

i també que t'estim. T'ho diré davant gent,

onsevulla, a tothora, en sentir-me capaç

de dir-ho amb nous matisos pel camí dels calfreds.

t'ho diré de rampell, al matí a mitjan feina,

traient el cap enmig de tants de noms que em volten

sense aconseguir més que un foc d'estellicons.

Escriuré que t'estim amb jeroglífics propis

pels murs dels excusats dels cinemes de barri

vora aquells mots gravats al cim de la tristesa

que, empetitint la meva, els veig i em fan plorar.

Et diré que t'estim a les cinc de la tarda

quan els àngels condormen amb les ales plegades,

pels pollancres del parc. Pensaré que t'estim

en estar-nos besant, a cos sencer, certíssims,

dins la cambra silent, en punt, enmiquelada,

aquídeçà d'un món que ignoram si existeix.

Faré senyals de fum cap allà on et trobis,

t'enviaré coloms amb mots d'escampadissa

travessant un espai d'impossibles distàncies.

T'ho diré de bell nou dins l'ascensor que ens puja

al pis de la badia, on fa fresca i fa tu,

i passaré les tardes, si torna la tristesa,

buidant calaixos plens de dirés-que-t'estim.

"El Pis de la badia" Miquel Àngel Riera (1930-1996)

Versllum (any 2000). Miquel Bezares (Llucmajor, 1968)

Tele (cardio

cal

li) grama

cal

que vénguis stop cal

que -amb

u

r

g

È

n

c

i

a

-corris cap a mi

stop

cal que sàpigues

com d'agra

fou

la

pausa

(estranys

animals han vingut a pertorbar

el meu

son)

:com

de fràgil

l'interval

cal que ho sàpigues

:com d'inútil resistir

i sobre

tot

cal que

m

' amis

:que m'a

maris

de

records

, i que el tendre

(tendrís

sim)

despertar, quan hagi la nit caigut

sobre el nostre

cor

, ens trobi a tots

dos

aquí

, esperant

com espera

la fosca

la rosada

Banc vora el moll

Esperem junts aquest inici d'alba
vora el camí sense retorn del temps.
Amb el ulls ben oberts
enfilem un per un els tímids raigs
que trenquen la blavosa transparència
de l'hora fosca.
Ara només cal atrapar l'instant,
fer-lo nostre aviat, sense recança:
car bé sabem que aquest avui daurat
que a penes broda onades a les fulles
es fa passat
com un llampec que mor entre tenebres.
Necessitam morir per poder entendre
que és fugaç la rialla, i el seu clam
teixit amb fil d'espera i de promesa
voreja el límit perillós del somni.

Margalida Pons (Palma, 1966)

HOMENATGE A LLUÍS LLADÓ

FACEM una darrera cucavela, Lluís.
O millor tal volta la penúltima.
Agafa’ns les mans amb força
i volta, una vegada més,
sobre el teu propi eix;
capgira, si cal,
certituds i evidències,
mostra al món
la teva agilitat sense parell,
romp el mite
de la tradició i les bones maneres
i vola,
sent-te meteorit o astre
o simple avió de paper
i,
quan siguis enlaire,
ingràvid,
espargeix la llavor del teu nom
sobre els erms camps del silenci.

Darrera cucavela. Miquel Àngel Lladó. (Palma, 1958)

El vell poeta. Pere Joan MARTORELL(Lloseta, 1972)

Diuen que en aquesta casa que m’habita,
quan jo encara creia en bruixes i desconeixia la mentida,
hi va viure i morir un vell poeta.
Llevat dels seus versos, no se li coneixia ofici ni benefici.
tenia el mal costum de menjar poc i beure molt:
un cantó de pa d’ahir i una botella de vi negre del celler.
Diuen que no xerrava amb ningú, que no tenia amics ni parents.
Tan sols se’l veia passejar pel poble amb un raquític ca pucer.
potser en aquesta mateixa habitació va estimar alguna dona,
potser aquestes parets presenciaren la seva lenta agonia.
Diuen que els meus poemes són la seva veu,
que la seva ànima m’ha robat el cos,
i que la seva trista existència és l’expressió dels meus ulls.

Pere Joan MARTORELL(Lloseta, 1972)